... de les belles paraules

Arribaran demà tranquil.les hores,
obertes ales amples dels ocells
duran al camp les grans calmes d'estiu.

Salvador Espriu, Final del laberint (Poema I), 1955

Però somies
dolçors d'engany?
Accepta't
lliure en l'abisme.

              Salvador Espriu, Per al llibre de Salms d'aquests vells cecs (XXXII), 1967

oblidar que oblidant he oblidat oblidar oblidar-te

i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

[...]

estimar que estimant he estimat estimar estimar-te

i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

[...]

oblidar que estimant he oblidat estimar oblidar-te

i deixar de jugar amb els mots i arribar a les mans

[...]

Feliu Ventura, "El pes d'un somriure", Alfabets de futur

Les parets ens conten el que callem les persones

La vida és poesia

En aquesta secció volem captar els instants que ens ensenyen que, efectivament, la vida és poesia

Què estic llegint

Feia anys, molts anys, que un llibre no em captivava d'aquesta manera. L'agafes, l'obres, el comences i, de sobte... màgia. T'atrapa. La imponent història d'un jove -Kafka Tamura- que fuig de casa als quinze anys, acaçat per la edípica maledicció que li ha llançat son pare. I paral·lelament, la de Nakata, un avi tendre i meravellós. I entre ells dos, una teranyina invisible. Una història de portes que s'obren i es tanquen, d'absències i presències, del destí que es presenta sense voler en cada detall que t'envolta i sense haver-lo buscat, de gats que parlen i boscos infinits, de personatges trobats i retrobats on res és casual... contada amb una delicadesa, amb una poesia i amb una sensibilitat excepcional.
No és una novel·la que podríem qualificar com a lleugera, d'aquestes fàcils de llegir. Em dóna la sensació que t'encisa o l'odies eternament. I jo m'apunte al primer bàndol.

Imprescindible per als ensenyants de català al País Valencià, perquè tard o d'hora, senyors i senyores, farem el camí cap al sud.
Un retrat amb bones dosis d'humor (perquè si no fóra així, malament...) de la crua realitat, dels personatges i personatgets -adults i adolescents- que ens trobem per aquelles terres que ens rebutgen. De com ens transformem, de com ens transformen, de com cau a sobre de les nostres espatlles el càstig per haver volgut estudiar Filologia Catalana, per voler dedicar la nostra vida a l'ensenyament i la dignitat d'una llengua que molts voldrien soterrada, amagada i oblidada. La predicació en el desert, en aquell paisatge lunar, àrid i aspre, tota una metàfora.

Francesc Bononad: "Presentar-se a premis comporta sotmetre's a unes determinades condicions"

Francesc Bononad (Tavernes de la Valldigna, 1977), llicenciat en Filosofia, sempre ens ofereix un material tan interessant com poc convencional. Amb Facebook (El Cep i la Nansa, 2010), per exemple, tingué la gosadia (també el seu editor...) de posar a les llibreries una obra amb una portada sense títol, sense autor i sense nom d'editorial. Aquest que us presentem és el resultat d'una gran conversa, no sols sobre aquest llibre, sinó també sobre la seua intensa trajectòria i la concepció que té de la literatura i del món que l'envolta.

Les teues tres obres són, respectivament, una mirada als actes i les idees íntimes de les persones, pensaments sobre la velocitat a la qual vivim i reflexions sobre l'exposició impúdica de les persones davant de tota la societat. Un filòsof que escriu aquests llibres fa literatura?

Primer de tot, hauria de concretar que jo sóc llicenciat en Filosofia més que no em considere filòsof. Per a mi el matís és fonamental. Tal vegada amb aquesta subtil diferència de grau responga també la teua pregunta. Reconec que les idees —com bé apuntes: “idees”, “pensaments”, “reflexions”— són la matèria de la meua forma, és a dir, del meu estil, de la meua literatura.

I quin és el procés pel qual arribes a la forma de la teua literatura?

Jo em considere més un reescriptor que no un escriptor, i dins de la reescriptura esporgue més que no incorpore. El meu procés de treball és intens, exigent, sense temps morts —potser per això no puc escriure novel·la: no estic entrenat per a maratons. Per a la meua forma necessite estar en forma d’una determinada forma. Escriure és, per a mi, una activitat eminentment física; fent paràfrasi d’un títol de Murakami: “D’açò parle quan parle d’escriure”. El resultat de tot és una estètica de la brevetat que no es vol estàtica.

La brevetat, sempre la brevetat... Li podem posar una etiqueta al gènere de les teues obres?

És l’estètica de la brevetat la que, podríem dir, em tria a mi. Pel meu tarannà —sóc home de poques paraules—, pel meu procés de creació i de re-creació, per la meua preparació física, pels meus gustos literaris fins i tot… Narracions pròpiament dites no són. Ni poemes, ni assaigs. Són no-sé-quès en la frontera, espuris, en els marges genèrics, que, això sí, sempre volen tirar cap a la poesia (com deia un mestre meu mexicà: “Querido Francesc, haga lo que haga, vaya siempre hacia la poesía”). Jo treballe amb idees —sobretot— i paraules. De paraules ja t’he dit que ben poques. D’idees, com també de paraules, no m’importa si són poques si valen. 

M’imagine que ets conscient que els teus llibres no són el que diríem habituals (ni per la forma, ni pel fons), i no semblen dirigits a un públic convencional. Quin tipus de lector busques? Què és el que pretens aconseguir del teu lector?

Estic disposat a acceptar que els meus llibres no segueixen les vies habituals… més que res perquè aquesta és la meua disposició, l’estat d’esperit i de cos —com t’he dit, l’escriptura, al meu parer, és sobretot una activitat física— que busque per a fer-los: em trobe còmode en els marges, en la marginalitat, i en la meua recerca vull trobar lectors que m’acompanyen, que em completen, que em donen un colp de mà de pròpia mà. La meua és una estètica de molts forats.

Una manera habitual que tenen molts autors d’introduir-se en el mercat literari són els guardons, però això imagine que implica renunciar a viure en aquests marges que són el teu hàbitat. Què en penses, d’aquest recurs?

Uf! (Pren aire. Fa una pausa.) Del meu últim llibre, Facebook, algú —Xavier Aliaga—ha escrit: “No és apte per a premis ni per a amants de la taxonomia literària”. Presentar-se a premis comporta un determinat comportament, sotmetre’s a unes determinades condicions, condicionar-se. Fins a hui cap dels meus escrits s’ha blegat a cap plec de bases; per sort —vull pensar que també per mèrits— he trobat dos editors interessats a donar-los eixida pública. Els premis, efectivament, no són sinó un recurs més per a donar curs a la tinta embassada. És el dels guardons literaris un circuit efectiu per a tenir un cert recorregut? Tothom sap que no és cap garantia. Com pense donar-me a conéixer en el món de les lletres? Et diré el que pense i el que a Aliaga també he dit: “Ser invisibles ens fa millors”.  

Bé, els teus textos no s'han blegat a cap plec de bases però, i a cap suggeriment dels editors? Per altra banda, t'he de dir que m'ha cridat l'atenció que Cotxes i Facebook tinguen formats tan diferents malgrat pertànyer a una mateixa col·lecció. Té algun sentit especial?

Laertes i El Cep i la Nansa amb mi no han estat editorials intervencionistes, més bé al contrari: m’han donat carta blanca per a tot, per a accions tan suïcides com ajuntar lletra i imatge en un mateix text (i crear ‘oftalmocontes’; Empremtes en la neu, Laertes), o posar als prestatges de les llibreries un volum sense títol ni autor a la coberta (Facebook, El Cep i la Nansa). Sóc un autor a qui li agrada fer no sols amb el què sinó també amb el com. Tipus tipogràfics, grandàries de lletra, marges més o menys extensos, diferents colors, peus de pàgina cafits… Tot té cabuda en un concepte global de creació. Pel que fa a les diferents maquetacions de Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero i Facebook, la primera és obra de Xavier Xargay, amb peticions meues com per exemple les paraules en gris que funcionen com a vincles. La segona (somriu i mira cap a un costat i cap a l’altre), i açò és una confessió ara que no ens escolta ningú, fou un encàrrec al meu alter ego gràfic, B. Brineviev, confundador de l’estudi amb el parяús • disseny russafer. Algun sentit especial? Tots. 

Entre el primer i el segon llibre hi hagué un canvi d’editorial. Per alguna raó en concret?

Simplement que als responsables de Laertes (editorial del primer llibre) Facebook no els interessà, i que Francesc Mestres, editor d’El Cep i la Nansa, em coneixia a través d’Empremtes en la neu i volia treballar amb mi. Laertes digué no a la meua segona proposta, però el seu primer sí resultà decisiu per a les posteriors dues afirmacions d’El Cep. 

Les dues editorials amb les quals has treballat són petites. No treballar amb una gran editorial és una opció personal, o no caben els teus llibres en el seu catàleg?

Saps què, Natàlia? No ser res ens permet fer de tot. (Silenci.)

I de la distribució de les teues obres, què en saps? T'ho pregunte perquè ha estat especialment complicat trobar-te a les llibreries de la ciutat de València.  Mantens alguna relació amb el circuit literari del Principat i de les Illes?

Ui, d’açò et podrien parlar, o millor, malparlar a bastament els meus dos editors. Si em permets una variació respecte a la resposta anterior, “No ser res els permet fer-nos de tot”. Aquesta invisibilitat no ens millora. Al final, arribar des del punt A al punt de venda B o de FB és més fàcil si vas directament a B-FB. Sobre el circuit literari en català… Tin en compte que els meus llibres han estat publicats per una editorial barcelonina i altra de Vilanova i la Geltrú. Tin present, així mateix, que açò de la literatura en català són quatre carrers; narradors, assagistes, poetes i editors d’arreu dels Països Catalans ens trobem tot sovint. Personalment conec alguns en profunditat, altres només en superfície.  

He llegit diferents i bones ressenyes dels teus llibres a la premsa (Avui, Caràcters, El País... entre d'altres). Què hi ha dels grans mitjans de masses?

El ben cert és que també han aparegut ressenyes i entrevistes a televisions d’àmbit comarcal (Gandia Televisió) i a blogs de caire literari. La difusió és tasca sobretot de les editorials, que, menudes i amb un pausat ritme de publicació, amb un catàleg que oscil·la entre els escriptors joves i la creació d’una tradició pròpia mitjançant la recuperació d’autors poc coneguts, fan servir les eines al seu abast, com més barates millor. Em consta que Laertes i El Cep i la Nansa combinen les xarxes socials d’última generació amb mitjans més tradicionals, com ara els enviaments postals d’exemplars de promoció. Fan el que poden, la veritat; alguna vegada toquen la tecla adient i aconsegueixes un altaveu. De qualsevol de les maneres, jo confie més en el boca orella.   

Per què la gent hauria de llegir els teus llibres? Què trobaran en ells?

(Sense pensar-s’ho massa.) Qui vulga llegir-me ha d’estar disposat a moure’s.

Els llibres

Empremtes en la neu

Quan vaig veure la portada del llibre, i sense saber de què anava, vaig trobar en la fotografia un Serafí (categoria d’àngel celestial que tot ho veu i que vigila constantment els nostres actes, i que iconogràficament al llarg de la història ha estat representat per una figura angelical amb el cos ple d'ulls). Una estranya coincidència?

És una estranya i meravellosa coincidència que m’acabes de descobrir, moltes gràcies. Podria ser fins i tot un compliment atés que —altra exclusiva ara que seguim en intimitat— el tors nu de la fotografia és el meu. Els ulls que es projecten sobre ell són els de les dues fotògrafes. La intenció era aconseguir una imatge colpidora que compendiara l’esperit del llibre. 

Són històries sobre la intimitat, i semblen totes elles històries tristes. Creus que les persones, en el fons, en la nostra intimitat, sentim tristesa de la nostra manera de viure?

Mmm… (Dubta; es toca la barbeta.) Mira, no trobe millor resposta que el poema de Sòria que encapçala el primer conte del recull, “Essència de Manhattan”: L’aigua quieta de fons no dissimula la mort decorativa. Només sustenta el fast de les despulles. (El poema es titula Flors en un pitxer.)

Les imatges que acompanyen les narracions són la mirada particular de les dues fotògrafes a les teues narracions?, són la seua interpretació de les històries?

Empremtes en la neu és un aplec d’oftalmocontes, tal i com a mi m’agrada anomenar-los. Els oftalmocontes són relats que naixen de la mirada i que van a parar a aquesta. Són narracions materialitzades per la meua màquina d’escriure —el meu ordinador personal— que acaben en les màquines fotogràfiques de dues amigues, Isa Cogollos i Mireia Peris. A partir d’ací tornen a començar: renaixen dels ulls lectors i finalitzen en aquests. El punt de partença i el d’arribada és sempre, doncs, el punt de vista. L’aspiració era dialogar, fer anar i venir mots, idees, històries, raons. Raons sobretot en l’accepció de “coses que van dient-se en una conversa”, coses que poden derivar en una baralla de paraules, ja que en tota veritable conversa hi ha no sols adhesions sinó també confronts, malentesos, tergiversacions, etc. Els oftalmocontes de Mireia i d’Isa, fets directament a partir dels meus sense cap explicació mitjancera, són les seues paraules. 

Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero 

Una primera lectura del llibre coincidí temporalment a la meua feina amb el treball de les avantguardes amb meus alumnes. No vaig poder evitar relacionar mentalment alguns dels textos de la teua obra amb el surrealisme. És una interpretació massa lliure per la meua part?

És una interpretació lliure ben encaminada. En Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero viatgen el surrealisme, el dadaisme, el futurisme, el xandallisme…

Igual la resposta és molt evident, però vivim massa ràpid? Busquem la felicitat amb una immediatesa absurda?

Si dic que sí dic una obvietat. El temps corrent —i açò és un lloc comú que quasi fa vergonya ocupar-lo— ja no corre sinó que vola. Hui és cosa occidental ésser presa de la pressa, la qual cosa no és cosa accidental. Amb tot, la volacitat —que pot ser entesa com una síntesi de velocitat més voracitat— és una qüestió més exercitada que no examinada. “Som pòstums en pos que arribem tard a l’autovia plena tantost l’hem inaugurada”, som frenètics que en la fretura confonem felicitat i plaer i no li donem a l’atura. Per tot açò escric Cotxes; per aquest motiu també —i subratlle el terme motiu—, qui puge als meus autos, qui prenga el volant decidirà, però, si volar o sotjar: un cotxe pot servir per a representar una cursa de Fórmula 1 o per a posar en escena una road movie. En aquest sentit, el meu llibre —i és la fricció de gèneres en ell la que ho possibilita— pot ser un race book o un road book.

En tots els teus llibres hi ha una gran quantitat de referents, de petits homenatges a totes aquelles persones i personatges que sembla que d'alguna manera han anat marcat la teua perspectiva de les coses. Generalment són referents que podríem anomenar cultes. En canvi, en aquest llibre n’hi ha molts que pertanyen a la cultura de masses. El fet que hom vulga veure acomplits immediatament els seus desitjos està més relacionat amb aquelles persones que consumeixen aquesta mena de cultura?

Apareixen moltes referències de cultura de masses, de cultura popular perquè aquesta és molt dinàmica, molt flexible. La cultura popular satisfà la nostra voluptat —tu has emprat desig i aquest és el concepte— de veure a la plaça com guillotinen el famós de torn. La cultura popular, com venien a cantar els Siniestro Total —referents de la mateixa— quan encara no existien els telèfons mòbils, permet als consumidors d’alta cultura baixar-se Beethoven, descarregar-lo, descendir-lo a l’aparell portàtil i particular. Convertir la Novena Simfonia en una nova sintonia.    

Facebook 

La portada és espectacular: Las meninas com a base. Les imatges del teu perfil a la xarxa literària (els tres quadres de la paret del fons i el pintor). Imatge del perfil FP; els altres quadres (mort, bous i manola; cultura popular de la sang?) (vaca i mans; demanen? adoren?). El gat, els iaios, el peus del iaio més distingit. La porta facebook i la imatge sense perfil. Què ens estàs dient?

Ui… (Mou la mà dreta amunt i avall.) Moltes coses… La cosa és, però, què es diu el lector. Las Meninas. Velázquez, Equipo Crónica. Quadres a les parets. Francis Picabia. FP. Pintures, espills, cambres, portes i obertures virtuals. Lloances?, peticions? Gat, iaios. Observadors. Desmembraments. Què m’està dient la lectoescriptora Natàlia?  

I el cas de Marta del Castillo i tota la sang i el fetge que l’envoltà... Per què aquesta fascinació?

Perquè com s’escriu al llibre —i cite de memòria—: “Quan s’és jove allò obvi t’apassiona, et permet la seguretat d’una commoció indiscutible”. (La cita completa és: “I què hem de ser sinó superficials? Quan s’és jove allò obvi t’apassiona, et permet la seguretat d’una commoció indiscutible”. Facebook, p. 2.) 

En aquest llibre hi ha jocs constants de paraules (també en els altres, sobretot a Cotxes, però molt més intens en aquest darrer) Tenim al davant dobles i triples lectures?

Tal vegada les múltiples lectures siguen una marca de fàbrica. La meua, repetisc, és una estètica de forats, d’abismes.   

Novament amb aquest llibre entre les mans. Per no oblidar mai que l'educació de les meues filles sempre  estarà basada en l'amor. Perquè vull que elles, en el present i en futur, també siguen portadores d'aquesta confiança que des d'ara diposite en elles.

Aquest llibre és una obra d'antropologia sobre el paper de les mares de llet, primer en diferents cultures del nostre món i després concretat a la vall de Pas. És un estudi de les relacions que s'establien entre aquelles persones que compartien un vincle tan important com el de la font de la primera alimentació; mares pertanyents a una classe social més aviat molt humil que decidien deixar els seus fills acabats de nàixer per anar-se'n a Barcelona o Madrid a alletar els de la classe burgesa, aristòcrata i fins i tot de la família reial, i així enviar un sou a casa perquè la resta de la família poguera sobreviure.

Jo sóc aquell que em dic, novel·la guanyadora del VIII Premi Benvingut Oliver de Catarroja (modalitat juvenil), és una novel•la juvenil inspirada pels nombrosos casos d’infants desapareguts durant els anys posteriors a la Guerra Civil, aprofitant l’aparell repressor del franquisme més dur i la impunitat que oferia, unes desaparicions que s’haurien prolongat en algunes clíniques maternals vinculades a l’Església fins als anys huitanta. La notícia d’aquests robatoris, amb una connotació política en les dècades dels quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, i orientats en els anys huitanta només al guany econòmic, ha estat i continua ben present en els mitjans de comunicació.  Jo sóc aquell que em dic aprofita l’actualitat i la història ―el caràcter històric― dels fets esmentats, a fi de bastir una història actual ―una ficció contemporània― sobre els orígens i la identitat, que de manera transversal podem copsar en els diferents temes que van apareixent i que ens van colpint al llarg de tota l'obra: el paisatge, la maternitat, la religió catòlica, la llengua i la literatura.

Pel que fa al paisatge, el llibre té diversos paisatges força importants. Un d'ells és la Fonteta. Aquest llogaret ha estat el cau de la meua infantesa i la meua adolescència, i retrobar-me'l d'aquesta manera en el llibre ha remogut molts records. Un paisatge i una manera d'entendre la vida que, en aquella part de la ciutat, podien estar declarats en perill d'extinció. Per situar-vos. La Fonteta avui en dia és un barri de València situat al sud del cap i casal. És el lloc on mor la ciutat, i on també comença a morir l'horta, aquesta horta amb què s'omplin la boca d'identitat justetament aquells que estan acabant amb ella. Un barri físicament tancat i condemnat per les infraestructures d'un desenvolupament mal entés i irrespectuós amb les seues arrels, amb aquesta identitat: el nou bulevard, l'autovia, les vies de la Renfe, el nou llit del Túria, Mercavalència... i per aquella construcció dels anys seixanta i setanta que ja començà a arrasar amb alqueries i cases populars de l'horta, amb deveses i tolls d'aigua. Sí, Rita i companyia no han inventat res de nou a la Punta o el Cabanyal; la novetat és que ells ho han fet en democràcia, amb llums i taquígrafs. Per tant, la vida i la lluita contra la llei del més fort que representa el paisatge de l'horta del tio Colero (personatge clau de la novel•la), aquestes cases que són com illes de supervivència dins de la mar de despropòsits que és la ciutat de València, són tota una metàfora de la doble pèrdua de la identitat patida per aquest personatge: la pèrdua de la parella i la pèrdua dels fills a mans d'un dels poders fàctics del moment. De la mateixa manera, l'ara barri, però en realitat poble de Russafa, amb el convent de les monges de Nostra Senyora dels Àngels, les cases de principi de segle de mosaics i distribucions arquitectòniques característiques, els antics i nous veïns, gent jove i major –d'aquests de tota la vida– que fa i refà el paisatge, el mercat, els seus carrers... que al llibre són els llocs de la recerca –buscada o trobada– d'aquesta identitat perduda, el lloc del renaixement de la història furtada, també podem considerar-lo, així doncs, tota una metàfora.

Un altre dels temes presents a la novel•la és la maternitat. Vaig plorar com feia temps que no plorava davant d'un llibre; igual eren les hormones de l'embaràs, igual era que el cap de setmana que aprofití per llegir-me la novel•la estava separada de manera mèdicament forçosa del meu company i de la meua filla. Però la identificació total amb la protagonista de la història, el dolor per l'arrabassament d'allò que instintivament més vols en la teua vida sense saber per què, m'arribà a l'ànima més profunda. Fa un temps, quan no era mare, i escoltava a altres dones parlar sobre la maternitat, sobre l'amor profund, incondicional i sense sentit que naix quan apareix aquesta nova i petita persona en la teua vida, sempre pensava que era una coentor més que la societat havia muntat al voltant de la procreació per convéncer les dones que tingueren fills. Però he descobert que no: en uns casos els fills són el fruit de l'amor entre dues persones, i en altres de la decisió d'una sola persona per voler sentir i donar tot aquest amor. I que una societat benpensant i benestant, que uns miserables tinguen la potestat de decidir que no ets apta per viure-ho no sols ha de ser delicte moral, ha de ser delicte penal. És arrencar-te un tros de la teua persona, és arravatar-te una part del teu cos. Ets tu mateixa feta altre, i algú que et segresta. Algú que, impunement, fa desaparéixer la teua identitat.

També té un lloc destacat a la història la religió catòlica. Aquesta institució, que gosa reclamar el seu lloc principal en la creació d'una suposada ancestral identitat europea, espanyola i valenciana, veiem que s'erigí també, des del franquisme fins a ben entrats els anys vuitanta, amb el poder d'usurpar identitats personals i crear-ne altres de falses; amb el poder de decidir quines mares, quines famílies eren aptes per a tenir fills i educar-los en llibertat, i quines no ho eren, sota el poder que el seu Déu els atorgà; un déu d'amor, un déu de solidaritat, un déu d'igualtat entre les persones, que en situacions com aquestes s'ha vist corromput i desvirtuat. I que com a única resposta davant aquesta atrocitat, en l'actualitat només obtenim el silenci dels seus representants oficials a la terra.

Un altre dels ítems remarcables a la novel•la és el paper que cobren la llengua i la literatura. Que una de les senyes d’identitat fonamentals d’un poble és la llengua que aquest parla, que estudia, que viu, que pensa, que estima, és un tema sobre el qual no caldria ja ni entrar. La llengua dels personatges d’aquesta història és la nostra, una llengua viva, una llengua usada, una llengua de comunicació propera. En els temps que corren, la literatura en particular, i l'art en general, són mirats de reüll. No està l'economia com per a deixar-se els diners en aquestes vel•leïtats. Però, en el fons, i en la forma, ara més que mai, la literatura ens ha de servir com a mecanisme de defensa, de crida, de denúncia, davant de tot el que està passant al nostre voltant. Qui li havia de dir a Ausiàs March que sis segles després d’escriure’ls, els seus versos que així comencen “Com aquell que es delecta en el somni / i el seu delit prové d’un pensament insensat [...]” servirien com a denúncia de la identitat robada, el fil conductor per a la trobada entre una mare que un dia pagà amb la seu vida pel fet d’estimar i ser estimada, i els seus fills que descobriren que ells no eren aquells que els havien dit que eren.

Com viure en català i no perdre ni els nervis ni la paciència. Una anàlisi interessant i divertida dels nostres comportaments lingüístics i dels dels altres. Llegiu, llegiu...

Aquest llibre ens presenta la història d'un camp de concentració nazi contada des del punt de vist innocent d'un xiquet alemany, fill del comandant que gestiona aquest horror. La novel·la ha estat definida com "una petita joia". No diria tant, ja que no crec que siga una obra mestra de la literatura, però sí que és cert que està ben escrita i enganxa el lector des del primer moment.

"És cert que havia escrit de Jesucrist que era com un Sòcrates rústic, però això ho ponderava des de la reflexió, i fins i tot des de l'estima per un home que havia de tindre alguna cosa d'enlluernadora perquè els deixebles el seguiren sense badar boca. Per força Jesucrist havia d'irradiar dolçor, energia, un caràcter afable, un bon demble... Però era un home, no era un Déu, com escrivia l'arxiboig de Rousseau. Tanmateix, al davant de l'espectacle de la natura, al davant d'una nit estrellada, del silenci etern d'aquells espais infinits de què parla Pascal, com no emocionar-se, com dubtar de l'existència de quelcom superior, d'un ens totpoderós, d'un Autor, d'un Ésser Suprem? Sí, ell creia en Déu. Ell creia en el Rellotger. Ell creia en el Gran Arquitecte. Però no com el turc, que tenia fe en l'existència de Déu per Mahoma, ni com l'indi, que ho feia per Fobi, o el japonès, per Xaca... Ell creia en Déu per si mateix. Era la religió el que havia combatut durant tota la vida, i més que la religió, era el fanatisme: els furors del calvinisme, les querelles del jansenisme, les il·lusions místiques del quietisme, el dogma salvatge que ompli el món de morts: vint-i-quatre mil jueus foren exterminats pels madianites, dotze milions d'indis foren assassinats per no estar batejats... Si amuntonàrem els cristians que s'han degollat els uns als altres en nom de Déu, arribaríem al cel. [...] Era això, això, el que havia batallat tota la vida, la superstició, el sectarisme religiós, aquella salvatge hipocresia que alhora enriquien l'Església i els estats. Al capdavall, ja ho havia dit un colp i un altre, Jesucrist mai no va cremar ningú!"

"Els catedràtics d'educació de la Universitat de Nova York mai no explicaven com controlar la situació d'entrepans voladors. Parlaven de teories i filosofies d'educació, d'imperatius morals i ètics, de la necessitat d'enfrontar-se a tota la criatra, el gestalt, guaita tu, les necessitats sentides de la criatura, però mai no parlaven de moments crítics a l'aula."

Tan difícil és escriure bé?

Ací publicarem imatges de cartells, rètols, senyals... amb faltes d'ortografia.

Me'n vaig de dinar.