Francesc Bononad: "Presentar-se a premis comporta sotmetre's a unes determinades condicions"

Francesc Bononad (Tavernes de la Valldigna, 1977), llicenciat en Filosofia, sempre ens ofereix un material tan interessant com poc convencional. Amb Facebook (El Cep i la Nansa, 2010), per exemple, tingué la gosadia (també el seu editor...) de posar a les llibreries una obra amb una portada sense títol, sense autor i sense nom d'editorial. Aquest que us presentem és el resultat d'una gran conversa, no sols sobre aquest llibre, sinó també sobre la seua intensa trajectòria i la concepció que té de la literatura i del món que l'envolta.

Les teues tres obres són, respectivament, una mirada als actes i les idees íntimes de les persones, pensaments sobre la velocitat a la qual vivim i reflexions sobre l'exposició impúdica de les persones davant de tota la societat. Un filòsof que escriu aquests llibres fa literatura?

Primer de tot, hauria de concretar que jo sóc llicenciat en Filosofia més que no em considere filòsof. Per a mi el matís és fonamental. Tal vegada amb aquesta subtil diferència de grau responga també la teua pregunta. Reconec que les idees —com bé apuntes: “idees”, “pensaments”, “reflexions”— són la matèria de la meua forma, és a dir, del meu estil, de la meua literatura.

I quin és el procés pel qual arribes a la forma de la teua literatura?

Jo em considere més un reescriptor que no un escriptor, i dins de la reescriptura esporgue més que no incorpore. El meu procés de treball és intens, exigent, sense temps morts —potser per això no puc escriure novel·la: no estic entrenat per a maratons. Per a la meua forma necessite estar en forma d’una determinada forma. Escriure és, per a mi, una activitat eminentment física; fent paràfrasi d’un títol de Murakami: “D’açò parle quan parle d’escriure”. El resultat de tot és una estètica de la brevetat que no es vol estàtica.

La brevetat, sempre la brevetat... Li podem posar una etiqueta al gènere de les teues obres?

És l’estètica de la brevetat la que, podríem dir, em tria a mi. Pel meu tarannà —sóc home de poques paraules—, pel meu procés de creació i de re-creació, per la meua preparació física, pels meus gustos literaris fins i tot… Narracions pròpiament dites no són. Ni poemes, ni assaigs. Són no-sé-quès en la frontera, espuris, en els marges genèrics, que, això sí, sempre volen tirar cap a la poesia (com deia un mestre meu mexicà: “Querido Francesc, haga lo que haga, vaya siempre hacia la poesía”). Jo treballe amb idees —sobretot— i paraules. De paraules ja t’he dit que ben poques. D’idees, com també de paraules, no m’importa si són poques si valen. 

M’imagine que ets conscient que els teus llibres no són el que diríem habituals (ni per la forma, ni pel fons), i no semblen dirigits a un públic convencional. Quin tipus de lector busques? Què és el que pretens aconseguir del teu lector?

Estic disposat a acceptar que els meus llibres no segueixen les vies habituals… més que res perquè aquesta és la meua disposició, l’estat d’esperit i de cos —com t’he dit, l’escriptura, al meu parer, és sobretot una activitat física— que busque per a fer-los: em trobe còmode en els marges, en la marginalitat, i en la meua recerca vull trobar lectors que m’acompanyen, que em completen, que em donen un colp de mà de pròpia mà. La meua és una estètica de molts forats.

Una manera habitual que tenen molts autors d’introduir-se en el mercat literari són els guardons, però això imagine que implica renunciar a viure en aquests marges que són el teu hàbitat. Què en penses, d’aquest recurs?

Uf! (Pren aire. Fa una pausa.) Del meu últim llibre, Facebook, algú —Xavier Aliaga—ha escrit: “No és apte per a premis ni per a amants de la taxonomia literària”. Presentar-se a premis comporta un determinat comportament, sotmetre’s a unes determinades condicions, condicionar-se. Fins a hui cap dels meus escrits s’ha blegat a cap plec de bases; per sort —vull pensar que també per mèrits— he trobat dos editors interessats a donar-los eixida pública. Els premis, efectivament, no són sinó un recurs més per a donar curs a la tinta embassada. És el dels guardons literaris un circuit efectiu per a tenir un cert recorregut? Tothom sap que no és cap garantia. Com pense donar-me a conéixer en el món de les lletres? Et diré el que pense i el que a Aliaga també he dit: “Ser invisibles ens fa millors”.  

Bé, els teus textos no s'han blegat a cap plec de bases però, i a cap suggeriment dels editors? Per altra banda, t'he de dir que m'ha cridat l'atenció que Cotxes i Facebook tinguen formats tan diferents malgrat pertànyer a una mateixa col·lecció. Té algun sentit especial?

Laertes i El Cep i la Nansa amb mi no han estat editorials intervencionistes, més bé al contrari: m’han donat carta blanca per a tot, per a accions tan suïcides com ajuntar lletra i imatge en un mateix text (i crear ‘oftalmocontes’; Empremtes en la neu, Laertes), o posar als prestatges de les llibreries un volum sense títol ni autor a la coberta (Facebook, El Cep i la Nansa). Sóc un autor a qui li agrada fer no sols amb el què sinó també amb el com. Tipus tipogràfics, grandàries de lletra, marges més o menys extensos, diferents colors, peus de pàgina cafits… Tot té cabuda en un concepte global de creació. Pel que fa a les diferents maquetacions de Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero i Facebook, la primera és obra de Xavier Xargay, amb peticions meues com per exemple les paraules en gris que funcionen com a vincles. La segona (somriu i mira cap a un costat i cap a l’altre), i açò és una confessió ara que no ens escolta ningú, fou un encàrrec al meu alter ego gràfic, B. Brineviev, confundador de l’estudi amb el parяús • disseny russafer. Algun sentit especial? Tots. 

Entre el primer i el segon llibre hi hagué un canvi d’editorial. Per alguna raó en concret?

Simplement que als responsables de Laertes (editorial del primer llibre) Facebook no els interessà, i que Francesc Mestres, editor d’El Cep i la Nansa, em coneixia a través d’Empremtes en la neu i volia treballar amb mi. Laertes digué no a la meua segona proposta, però el seu primer sí resultà decisiu per a les posteriors dues afirmacions d’El Cep. 

Les dues editorials amb les quals has treballat són petites. No treballar amb una gran editorial és una opció personal, o no caben els teus llibres en el seu catàleg?

Saps què, Natàlia? No ser res ens permet fer de tot. (Silenci.)

I de la distribució de les teues obres, què en saps? T'ho pregunte perquè ha estat especialment complicat trobar-te a les llibreries de la ciutat de València.  Mantens alguna relació amb el circuit literari del Principat i de les Illes?

Ui, d’açò et podrien parlar, o millor, malparlar a bastament els meus dos editors. Si em permets una variació respecte a la resposta anterior, “No ser res els permet fer-nos de tot”. Aquesta invisibilitat no ens millora. Al final, arribar des del punt A al punt de venda B o de FB és més fàcil si vas directament a B-FB. Sobre el circuit literari en català… Tin en compte que els meus llibres han estat publicats per una editorial barcelonina i altra de Vilanova i la Geltrú. Tin present, així mateix, que açò de la literatura en català són quatre carrers; narradors, assagistes, poetes i editors d’arreu dels Països Catalans ens trobem tot sovint. Personalment conec alguns en profunditat, altres només en superfície.  

He llegit diferents i bones ressenyes dels teus llibres a la premsa (Avui, Caràcters, El País... entre d'altres). Què hi ha dels grans mitjans de masses?

El ben cert és que també han aparegut ressenyes i entrevistes a televisions d’àmbit comarcal (Gandia Televisió) i a blogs de caire literari. La difusió és tasca sobretot de les editorials, que, menudes i amb un pausat ritme de publicació, amb un catàleg que oscil·la entre els escriptors joves i la creació d’una tradició pròpia mitjançant la recuperació d’autors poc coneguts, fan servir les eines al seu abast, com més barates millor. Em consta que Laertes i El Cep i la Nansa combinen les xarxes socials d’última generació amb mitjans més tradicionals, com ara els enviaments postals d’exemplars de promoció. Fan el que poden, la veritat; alguna vegada toquen la tecla adient i aconsegueixes un altaveu. De qualsevol de les maneres, jo confie més en el boca orella.   

Per què la gent hauria de llegir els teus llibres? Què trobaran en ells?

(Sense pensar-s’ho massa.) Qui vulga llegir-me ha d’estar disposat a moure’s.

Els llibres

Empremtes en la neu

Quan vaig veure la portada del llibre, i sense saber de què anava, vaig trobar en la fotografia un Serafí (categoria d’àngel celestial que tot ho veu i que vigila constantment els nostres actes, i que iconogràficament al llarg de la història ha estat representat per una figura angelical amb el cos ple d'ulls). Una estranya coincidència?

És una estranya i meravellosa coincidència que m’acabes de descobrir, moltes gràcies. Podria ser fins i tot un compliment atés que —altra exclusiva ara que seguim en intimitat— el tors nu de la fotografia és el meu. Els ulls que es projecten sobre ell són els de les dues fotògrafes. La intenció era aconseguir una imatge colpidora que compendiara l’esperit del llibre. 

Són històries sobre la intimitat, i semblen totes elles històries tristes. Creus que les persones, en el fons, en la nostra intimitat, sentim tristesa de la nostra manera de viure?

Mmm… (Dubta; es toca la barbeta.) Mira, no trobe millor resposta que el poema de Sòria que encapçala el primer conte del recull, “Essència de Manhattan”: L’aigua quieta de fons no dissimula la mort decorativa. Només sustenta el fast de les despulles. (El poema es titula Flors en un pitxer.)

Les imatges que acompanyen les narracions són la mirada particular de les dues fotògrafes a les teues narracions?, són la seua interpretació de les històries?

Empremtes en la neu és un aplec d’oftalmocontes, tal i com a mi m’agrada anomenar-los. Els oftalmocontes són relats que naixen de la mirada i que van a parar a aquesta. Són narracions materialitzades per la meua màquina d’escriure —el meu ordinador personal— que acaben en les màquines fotogràfiques de dues amigues, Isa Cogollos i Mireia Peris. A partir d’ací tornen a començar: renaixen dels ulls lectors i finalitzen en aquests. El punt de partença i el d’arribada és sempre, doncs, el punt de vista. L’aspiració era dialogar, fer anar i venir mots, idees, històries, raons. Raons sobretot en l’accepció de “coses que van dient-se en una conversa”, coses que poden derivar en una baralla de paraules, ja que en tota veritable conversa hi ha no sols adhesions sinó també confronts, malentesos, tergiversacions, etc. Els oftalmocontes de Mireia i d’Isa, fets directament a partir dels meus sense cap explicació mitjancera, són les seues paraules. 

Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero 

Una primera lectura del llibre coincidí temporalment a la meua feina amb el treball de les avantguardes amb meus alumnes. No vaig poder evitar relacionar mentalment alguns dels textos de la teua obra amb el surrealisme. És una interpretació massa lliure per la meua part?

És una interpretació lliure ben encaminada. En Cotxes nous, cotxes d’ocasió, cotxes de quilòmetre zero viatgen el surrealisme, el dadaisme, el futurisme, el xandallisme…

Igual la resposta és molt evident, però vivim massa ràpid? Busquem la felicitat amb una immediatesa absurda?

Si dic que sí dic una obvietat. El temps corrent —i açò és un lloc comú que quasi fa vergonya ocupar-lo— ja no corre sinó que vola. Hui és cosa occidental ésser presa de la pressa, la qual cosa no és cosa accidental. Amb tot, la volacitat —que pot ser entesa com una síntesi de velocitat més voracitat— és una qüestió més exercitada que no examinada. “Som pòstums en pos que arribem tard a l’autovia plena tantost l’hem inaugurada”, som frenètics que en la fretura confonem felicitat i plaer i no li donem a l’atura. Per tot açò escric Cotxes; per aquest motiu també —i subratlle el terme motiu—, qui puge als meus autos, qui prenga el volant decidirà, però, si volar o sotjar: un cotxe pot servir per a representar una cursa de Fórmula 1 o per a posar en escena una road movie. En aquest sentit, el meu llibre —i és la fricció de gèneres en ell la que ho possibilita— pot ser un race book o un road book.

En tots els teus llibres hi ha una gran quantitat de referents, de petits homenatges a totes aquelles persones i personatges que sembla que d'alguna manera han anat marcat la teua perspectiva de les coses. Generalment són referents que podríem anomenar cultes. En canvi, en aquest llibre n’hi ha molts que pertanyen a la cultura de masses. El fet que hom vulga veure acomplits immediatament els seus desitjos està més relacionat amb aquelles persones que consumeixen aquesta mena de cultura?

Apareixen moltes referències de cultura de masses, de cultura popular perquè aquesta és molt dinàmica, molt flexible. La cultura popular satisfà la nostra voluptat —tu has emprat desig i aquest és el concepte— de veure a la plaça com guillotinen el famós de torn. La cultura popular, com venien a cantar els Siniestro Total —referents de la mateixa— quan encara no existien els telèfons mòbils, permet als consumidors d’alta cultura baixar-se Beethoven, descarregar-lo, descendir-lo a l’aparell portàtil i particular. Convertir la Novena Simfonia en una nova sintonia.    

Facebook 

La portada és espectacular: Las meninas com a base. Les imatges del teu perfil a la xarxa literària (els tres quadres de la paret del fons i el pintor). Imatge del perfil FP; els altres quadres (mort, bous i manola; cultura popular de la sang?) (vaca i mans; demanen? adoren?). El gat, els iaios, el peus del iaio més distingit. La porta facebook i la imatge sense perfil. Què ens estàs dient?

Ui… (Mou la mà dreta amunt i avall.) Moltes coses… La cosa és, però, què es diu el lector. Las Meninas. Velázquez, Equipo Crónica. Quadres a les parets. Francis Picabia. FP. Pintures, espills, cambres, portes i obertures virtuals. Lloances?, peticions? Gat, iaios. Observadors. Desmembraments. Què m’està dient la lectoescriptora Natàlia?  

I el cas de Marta del Castillo i tota la sang i el fetge que l’envoltà... Per què aquesta fascinació?

Perquè com s’escriu al llibre —i cite de memòria—: “Quan s’és jove allò obvi t’apassiona, et permet la seguretat d’una commoció indiscutible”. (La cita completa és: “I què hem de ser sinó superficials? Quan s’és jove allò obvi t’apassiona, et permet la seguretat d’una commoció indiscutible”. Facebook, p. 2.) 

En aquest llibre hi ha jocs constants de paraules (també en els altres, sobretot a Cotxes, però molt més intens en aquest darrer) Tenim al davant dobles i triples lectures?

Tal vegada les múltiples lectures siguen una marca de fàbrica. La meua, repetisc, és una estètica de forats, d’abismes.