"És cert que havia escrit de Jesucrist que era com un Sòcrates rústic, però això ho ponderava des de la reflexió, i fins i tot des de l'estima per un home que havia de tindre alguna cosa d'enlluernadora perquè els deixebles el seguiren sense badar boca. Per força Jesucrist havia d'irradiar dolçor, energia, un caràcter afable, un bon demble... Però era un home, no era un Déu, com escrivia l'arxiboig de Rousseau. Tanmateix, al davant de l'espectacle de la natura, al davant d'una nit estrellada, del silenci etern d'aquells espais infinits de què parla Pascal, com no emocionar-se, com dubtar de l'existència de quelcom superior, d'un ens totpoderós, d'un Autor, d'un Ésser Suprem? Sí, ell creia en Déu. Ell creia en el Rellotger. Ell creia en el Gran Arquitecte. Però no com el turc, que tenia fe en l'existència de Déu per Mahoma, ni com l'indi, que ho feia per Fobi, o el japonès, per Xaca... Ell creia en Déu per si mateix. Era la religió el que havia combatut durant tota la vida, i més que la religió, era el fanatisme: els furors del calvinisme, les querelles del jansenisme, les il·lusions místiques del quietisme, el dogma salvatge que ompli el món de morts: vint-i-quatre mil jueus foren exterminats pels madianites, dotze milions d'indis foren assassinats per no estar batejats... Si amuntonàrem els cristians que s'han degollat els uns als altres en nom de Déu, arribaríem al cel. [...] Era això, això, el que havia batallat tota la vida, la superstició, el sectarisme religiós, aquella salvatge hipocresia que alhora enriquien l'Església i els estats. Al capdavall, ja ho havia dit un colp i un altre, Jesucrist mai no va cremar ningú!"