Jo sóc aquell que em dic, novel·la guanyadora del VIII Premi Benvingut Oliver de Catarroja (modalitat juvenil), és una novel•la juvenil inspirada pels nombrosos casos d’infants desapareguts durant els anys posteriors a la Guerra Civil, aprofitant l’aparell repressor del franquisme més dur i la impunitat que oferia, unes desaparicions que s’haurien prolongat en algunes clíniques maternals vinculades a l’Església fins als anys huitanta. La notícia d’aquests robatoris, amb una connotació política en les dècades dels quaranta, cinquanta, seixanta i setanta, i orientats en els anys huitanta només al guany econòmic, ha estat i continua ben present en els mitjans de comunicació.  Jo sóc aquell que em dic aprofita l’actualitat i la història ―el caràcter històric― dels fets esmentats, a fi de bastir una història actual ―una ficció contemporània― sobre els orígens i la identitat, que de manera transversal podem copsar en els diferents temes que van apareixent i que ens van colpint al llarg de tota l'obra: el paisatge, la maternitat, la religió catòlica, la llengua i la literatura.

Pel que fa al paisatge, el llibre té diversos paisatges força importants. Un d'ells és la Fonteta. Aquest llogaret ha estat el cau de la meua infantesa i la meua adolescència, i retrobar-me'l d'aquesta manera en el llibre ha remogut molts records. Un paisatge i una manera d'entendre la vida que, en aquella part de la ciutat, podien estar declarats en perill d'extinció. Per situar-vos. La Fonteta avui en dia és un barri de València situat al sud del cap i casal. És el lloc on mor la ciutat, i on també comença a morir l'horta, aquesta horta amb què s'omplin la boca d'identitat justetament aquells que estan acabant amb ella. Un barri físicament tancat i condemnat per les infraestructures d'un desenvolupament mal entés i irrespectuós amb les seues arrels, amb aquesta identitat: el nou bulevard, l'autovia, les vies de la Renfe, el nou llit del Túria, Mercavalència... i per aquella construcció dels anys seixanta i setanta que ja començà a arrasar amb alqueries i cases populars de l'horta, amb deveses i tolls d'aigua. Sí, Rita i companyia no han inventat res de nou a la Punta o el Cabanyal; la novetat és que ells ho han fet en democràcia, amb llums i taquígrafs. Per tant, la vida i la lluita contra la llei del més fort que representa el paisatge de l'horta del tio Colero (personatge clau de la novel•la), aquestes cases que són com illes de supervivència dins de la mar de despropòsits que és la ciutat de València, són tota una metàfora de la doble pèrdua de la identitat patida per aquest personatge: la pèrdua de la parella i la pèrdua dels fills a mans d'un dels poders fàctics del moment. De la mateixa manera, l'ara barri, però en realitat poble de Russafa, amb el convent de les monges de Nostra Senyora dels Àngels, les cases de principi de segle de mosaics i distribucions arquitectòniques característiques, els antics i nous veïns, gent jove i major –d'aquests de tota la vida– que fa i refà el paisatge, el mercat, els seus carrers... que al llibre són els llocs de la recerca –buscada o trobada– d'aquesta identitat perduda, el lloc del renaixement de la història furtada, també podem considerar-lo, així doncs, tota una metàfora.

Un altre dels temes presents a la novel•la és la maternitat. Vaig plorar com feia temps que no plorava davant d'un llibre; igual eren les hormones de l'embaràs, igual era que el cap de setmana que aprofití per llegir-me la novel•la estava separada de manera mèdicament forçosa del meu company i de la meua filla. Però la identificació total amb la protagonista de la història, el dolor per l'arrabassament d'allò que instintivament més vols en la teua vida sense saber per què, m'arribà a l'ànima més profunda. Fa un temps, quan no era mare, i escoltava a altres dones parlar sobre la maternitat, sobre l'amor profund, incondicional i sense sentit que naix quan apareix aquesta nova i petita persona en la teua vida, sempre pensava que era una coentor més que la societat havia muntat al voltant de la procreació per convéncer les dones que tingueren fills. Però he descobert que no: en uns casos els fills són el fruit de l'amor entre dues persones, i en altres de la decisió d'una sola persona per voler sentir i donar tot aquest amor. I que una societat benpensant i benestant, que uns miserables tinguen la potestat de decidir que no ets apta per viure-ho no sols ha de ser delicte moral, ha de ser delicte penal. És arrencar-te un tros de la teua persona, és arravatar-te una part del teu cos. Ets tu mateixa feta altre, i algú que et segresta. Algú que, impunement, fa desaparéixer la teua identitat.

També té un lloc destacat a la història la religió catòlica. Aquesta institució, que gosa reclamar el seu lloc principal en la creació d'una suposada ancestral identitat europea, espanyola i valenciana, veiem que s'erigí també, des del franquisme fins a ben entrats els anys vuitanta, amb el poder d'usurpar identitats personals i crear-ne altres de falses; amb el poder de decidir quines mares, quines famílies eren aptes per a tenir fills i educar-los en llibertat, i quines no ho eren, sota el poder que el seu Déu els atorgà; un déu d'amor, un déu de solidaritat, un déu d'igualtat entre les persones, que en situacions com aquestes s'ha vist corromput i desvirtuat. I que com a única resposta davant aquesta atrocitat, en l'actualitat només obtenim el silenci dels seus representants oficials a la terra.

Un altre dels ítems remarcables a la novel•la és el paper que cobren la llengua i la literatura. Que una de les senyes d’identitat fonamentals d’un poble és la llengua que aquest parla, que estudia, que viu, que pensa, que estima, és un tema sobre el qual no caldria ja ni entrar. La llengua dels personatges d’aquesta història és la nostra, una llengua viva, una llengua usada, una llengua de comunicació propera. En els temps que corren, la literatura en particular, i l'art en general, són mirats de reüll. No està l'economia com per a deixar-se els diners en aquestes vel•leïtats. Però, en el fons, i en la forma, ara més que mai, la literatura ens ha de servir com a mecanisme de defensa, de crida, de denúncia, davant de tot el que està passant al nostre voltant. Qui li havia de dir a Ausiàs March que sis segles després d’escriure’ls, els seus versos que així comencen “Com aquell que es delecta en el somni / i el seu delit prové d’un pensament insensat [...]” servirien com a denúncia de la identitat robada, el fil conductor per a la trobada entre una mare que un dia pagà amb la seu vida pel fet d’estimar i ser estimada, i els seus fills que descobriren que ells no eren aquells que els havien dit que eren.